Recordo colpir-me quan a Limpieza, de Juana Dolores, la mare de l’artista parla de la seva experiència com a treballadora domèstica, perquè s’expressa en termes idèntics als que la meva mare, que també neteja cases, utilitza quan li preguntes per la seva ocupació. En un to humil i agraït, les nostres mares afirmen estar contentes de treballar per a famílies que les tracten molt bé i les fan sentir respectades i valorades. A mi aquest fervor em costa una mica de digerir. Em pesa saber que la meva mare es jubilarà sense tenir ni un euro cotitzat, malgrat que no ha parat de treballar des dels catorze anys. Les famílies per a qui neteja, algunes de les quals també conec i aprecio, són gent de classe mitjana que aspira a la comoditat de la dona de fer feines, però que no té la capacitat econòmica per a pagar-li un sou que sigui digne després de restar-hi els impostos.
La meva dèria literària es va forjar, en part, a les cases que la mare netejava durant la meva infància. Quan arribaven les vacances i no tenia amb qui deixar-me, la mare em portava amb ella a treballar sota unes consignes molt clares: no et moguis del sofà si no és imprescindible. No toquis res ni posis la tele. No facis soroll, sobretot si hi ha algú de la família a casa. En aquestes circumstàncies, el millor que pot fer una nena és recórrer als llibres. D’aquells matins conservo especialment viu el record d’endinsar-me sovint en els meus dos reculls dels contes de Grimm, que em fascinaven amb el seu atractiu mòrbid i em proporcionaven un gaudi secret. Germanastres mutilades, noies ingènues esquarterades i llençades al caldo, madrastres dolentes a qui els herois de la història feien rodolar pel carrer dins d’un barril ple de ganivets. D’aquest imaginari em nodria mentre interpretava a la perfecció el rol de nena educada i lectora de qui la mare presumia i a qui les famílies amb més estatus felicitaven.
Salta a la vista, per a qualsevol que tingui ganes de fixar-s’hi, que la neteja no és un tema literari gaire freqüent. Per això em va sorprendre trobar-lo treballat de manera tan original a Solitud quan, fa uns mesos, vaig rellegir el clàssic de Víctor Català. Al quart capítol, titulat Neteja, la Mila es dedica a treure les tones de brutícia que acumula l’ermita on ha anat a viure amb el seu marit. En un moment donat la protagonista es mira fixament el pastor, de qui, sense ser-ne encara gaire conscient, ha començat a enamorar-se. Tot observant l’home, la Mila percep una mena d’espurna que s’encén dins d’ella i que la captiva tant com la neguiteja:
I aleshores la indiferència que havia enrondat sempre la vida de la dona, mateix que un mur llarg, seguit i sense cap mena de relleu, començà a clivellar-se, filtrant-se per les escletxes, com sigil·losos esperits de la muntanya, malèfiques i torbadores sensacions desconegudes.
Des del llibre del Gènesi, la llum és allò que permet que el que és borrós i indistint prengui formes nítides i diferenciades. La traducció més difosa del primer versicle bíblic (“Al començament Déu creà el cel i la terra”) suggereix que la creació es va produir en el buit, però els acadèmics a càrrec de la New Oxford annotated Bible desmenteixen aquesta assumpció basant-se en el text original. Déu no crea a partir del no res. Al principi, “la Terra era confosa i deserta i la tenebra cobria l’abisme, però l’esperit de Déu aletejava damunt les aigües” (Gn 1,2). El primer que fa Déu és esculpir l’amorf per mitjà del llenguatge. Quan ordena que “sigui la llum” (Gn 1,3) es dota d’un instrument útil per a aquest propòsit. Crear és convocar la llum, banyar de llum la massa amenaçant que s’insinua en la fosca, delimitar-ne els contorns amb paraules i amb paraules separar cada cosa del món.
Al capítol quart de Solitud s’inaugura el camí de creixement espiritual de la Mila o, en altres paraules, comença a “clivellar-se” “la indiferència que havia enrondat sempre la vida de la dona”. En aquest sentit, el seu netejar frenètic s’erigeix en metàfora de la potència creativa (i autocreativa). La neteja clarifica, com la llum i la paraula, i fa visible el que la brutícia enterboleix. Que Víctor Català juga amb aquest simbolisme se’m fa obvi al final del capítol, quan la Mila neteja la cabellera d’una dama morta que es conserva a la capella de l’ermita com a relíquia:
es passà fins a migdia al bat del sol, ensabonant, esbandint i balejant, una vegada darrera l’altra, la immensa tofa, que onejava lentament dins la bujola plena d’aigua, com una gran mata d’anguiles filiforms. I el cor se li eixamplà quan vegé que aquell tou compacte, destriant-se una mica més a cada refrec, s’esponjava tot, i creixia esponerosament sota la manyaga sàvia de les seves mans, perdent la rustiquesa i apagament de cosa morta, per recobrar el llustre i la flexibilitat que devia haver tingut per temps.
Així, l’autora fa que la creació divina ressoni en l’acte quotidià d’una mestressa de casa infeliç; que l’exuberància del cosmos sencer bategui en la transformació íntima d’una dona corrent.
Ja no m’interessen les cotilles ideològiques segons les quals jo, en tant que filla d’una dona de fer feines, hauria de viure per a reivindicar no sé què i aspirar a no sé quina utopia política que probablement acabaria en feixisme. De la política m’importa el que és concret. De l’ofici de la meva mare, m’importa explicar-vos que l’apropa a la transcendència d’una manera que mai haguéssiu imaginat, perquè, per més bé que tracteu les dones que us netegen la casa, no us les mireu amb els ulls prou oberts. Recordeu que ni tan sols Déu crea en el buit. Recordeu que netejar és obrir els ulls, revelar el que s’amaga, igual que llegir és construir mons que esperaven latents. Una mare que neteja i una filla que llegeix participen, en realitat, del mateix acte creatiu.
Truman Capote té un relat curt protagonitzat per una senyora de fer feines: "A Day's Work"