L'ull, la pantalla, Déu
Batibull d'idees a propòsit de "Sirat"
Sortint de veure Sirat, vaig recordar els articles anuals que Salvador Sostres solia dedicar a les festes de Gràcia, el barri de Barcelona que segons ell amalgama “todas las categorías del mal”:
Hay que entrar en Gràcia. Hay que entrar con tanquetas que disparen agua enjabonada. Hay que rapar a ocupas y perroflautas. Hay que desparasitar, hay que desratizar, hay que reventar callejas y plazoletas y construir avenidas francas por las que todas las unidades del ejército puedan desfilar.
Heus aquí una pel·lícula que realitza la fantasia sostriana d’higienització socioespiritual, dirigida per un sonat d’aspecte messiànic i psicologia macabra! En comptes d’entrar a Gràcia, Oliver Laxe ha dut Gràcia al desert i hi ha aplicat el seu particular càstig diví. L’argot religiós aquí és més que pertinent, ja que el director es passeja per les entrevistes citant l’Alcorà i sant Francesc d’Assís i afirmant, quan se li pregunta per Gaza, que els morts palestins “están transcendiendo, están ya muy cerca del calorcito de la divina esencia” mentre es frega les mans com per escalfar-les, sí, com si el caloret de les bombes fos aproximadament igual que el dels radiadors de casa.
Sirat com a viatge espiritual: un pare i el seu fill petit, acompanyats per una gosseta blanca, aterren al desert d’un món caigut on ànimes sense rumb (estètica districte de Gràcia) ravegen extasiades. Desert i ravers s’han empassat la filla gran de l’home, i ell la busca sense entendre l’abast del mal que l’amenaça. De sobte arriben les milícies angèliques per anunciar l’arribada de l’apocalipsi i brindar a les miserables creatures del desert una oportunitat, potser l’última, de reconduir-se (“benditas crisis que nos despiertan y nos ponen en el buen camino”, ha dit Laxe a una entrevista). De primer els allí presents s’hi resisteixen, però al final accepten la gràcia oferta pels àngels. Si més no, la majoria ho fa. Una dona s’hi pixa, literalment, i encoratja els seus companys a emprendre una temerària fugida. Pobres, pobres creatures. Creuen que al final del trajecte els esperen més delícies paganes, la rave de totes les raves. Creuen que s’han alliberat dels carcellers. Pare, fill i gosseta els segueixen en un cotxe ronyós.
Durant l’escena en què el nen i la gosseta es miren tendrament als ulls, em vaig descobrir recitant per dins: “àngel de la guarda, dolça companyia, no em desempareu de nit ni de dia.” Vaig témer que l’animal guardià morís, que servís de vehicle per profetitzar encara més catàstrofe, però Laxe deu ser més pervers que jo. L’animaló no pot morir encara, perquè l’animaló ha de morir matant. Així que la pobra bèstia es menja la caca amb traces de droga al·lucinògena d’un dels membres de la comitiva i, després de patir el que sembla un estat d’agonia, es recupera sense seqüeles visibles. De seguida torna a una aparent normalitat, excepte pel fet que ha estat desposseïda dels seus poders protectors i posseïda per forces més obscures. El mal desfigura, ens ho recorden els membres absents del coix i el manc del grup. I el mal s’encomana, degrada tant a qui l’infligeix com a qui el rep. La gosseta blanca d’essència angèlica esdevé el petit dimoni que, a còpia de saltirons, desestabilitza el cotxe del pare fins a fer-lo caure per l’abisme amb el nen a dins.
*
Mai he patit tant dins una sala de cinema com veient Ballar en la foscor (2000), de Lars von Trier, una pel·lícula que t’obliga (spoiler) a presenciar la mort en temps quasi real d’una dona innocent condemnada a la forca. L’escena està rodada en un estil visual auster, proper al documental, i el truc té un efecte devastador: la ment racional sap que el que veu és ficció, però els nervis reaccionen com si es tractés de la versió no editada d’algun dels horrors que les notícies solen emetre en petits talls.
S’ha dit que Sirat és una pel·lícula cruel, però crec que la crueltat resideix en aquesta dilatació, en la desgràcia continuada que satura la retina i xucla l’ànima. Ballar en la foscor em va torturar. Per contra, Sirat ni tan sols m’ensenya el cadàver del nen, només em colpeja amb el so eixordador del cotxe impactant contra la pedra del barranc. Imagino, però no veig, el conglomerat amorf de pell i metall, sang i pelfa, òrgans llefiscosos i tub d’escapament. I de sobte torno a ser a la carretera, propel·lida a màxima velocitat per la fletxa del temps. El ritme hipnòtic de la música electrònica i l’extensió còsmica del desert enquadren i relativitzen el temps íntim i l’abast de la pèrdua humana.
*
De vegades penso en l’aranya que m’ha entrat a casa i em pregunto si les mosques de la fruita se senten víctimes d’una apocalipsi aràcnid. De vegades observo les gavines devorant vísceres de colom i m’imagino els vostres fills preciosos, que ocupen poc més espai que una gavina. Com es veu i com es viu, des de la perspectiva privilegiada d’un infant, el genocidi quotidià de l’ocell fort contra ocells més fràgils?
Diu Oliver Laxe que vivim narcotitzats i té raó. Per exemple, just abans d’anar a veure Sirat vaig topar, tot fent scroll, amb el vídeo de l’atemptat contra el senador colombià Miguel Uribe. En menys d’un segon, un home passava de parlar enèrgicament des d’una tribuna a caure desplomat a terra per l’impacte de dues bales. Vaig veure la sang que li brollava del cap i la gent que es reunia al voltant del seu cos inert. No és que una escena així em deixi indiferent, però parant atenció a la violència del món que m’envolta (aranyes contra mosques, gavines contra coloms) em sento més desperta, més connectada a la dimensió macabra i atzarosa de l’existència, que veient a través d’una pantalla l’assassinat d’una persona real o fictícia.
La mort del nen a Sirat em va xocar a la manera superficial en què em xoquen les atrocitats que m’arriben a través de la pantalla. A partir d’aquí, les morts successives em van produir un cert plaer càustic i pirotècnic, aquella satisfacció com de petar un gra o de matar el dolent d’un videojoc. Laxe diu que amb les seves pel·lícules ens vol despertar de la narcosi, però a mi Sirat no em fa pensar en Gaza, sinó en el rudimentari joc del buscamines. És probable que Ballar en la foscor no em remogués avui com ho va fer més de deu anys enrere, quan només en feia dos o tres que tenia un smartphone i a les xarxes socials encara predominava el text per sobre de la imatge. Els meus ulls estan cansats de la pantalla del mòbil, i la pantalla del cinema no hi pot fer res al respecte.
*
El ballet em desperta tot i arribar-hi a través de l’ordinador, de la mateixa manera que un pou d’aigua poc potable hidrataria un mort de set. És millor veure els ballets de Balanchine en vídeo que no veure’ls en absolut, però la pantalla en aquest cas és un mal necessari, com els efectes secundaris dels antidepressius.
Intueixo que la pantalla omnipresent vicia la nostra relació amb la imatge i erosiona el poder del cinema. En part per contrarestar aquest efecte nociu, medito i passejo i llegeixo i intento mirar amb atenció. El sagrat és important per a mi; no és que hi cregui, és que se’m manifesta, i ara m’hi rendeixo quan abans m’hi resistia. Percebo el diví a llambregades en les coses del món, tant en les belles com en les terribles, tant en la salut com en la depressió, però no puc connectar amb la dimensió espiritual de Sirat. La pel·lícula és absorbent com una al·lucinació, com un joc de realitat virtual. Les sensacions s’inflamen; l’esperit s’adorm.
Cal ser pudorós amb la vida de l’ànima, cal no explicar-la massa, més aviat cal comunicar-la amb un llenguatge expressiu. Escriure un guió curtíssim i apostar-ho tot a l’atmosfera visual i sonora no garanteix aquesta expressivitat. Laxe formula amb imatges una idea banal del diví, i per tant cau en la mateixa frivolitat involuntària que quan parla dels palestins a les entrevistes. El Déu de Sirat és un ens separat del món, que es mira la seva obra des de fora i hi intervé de maneres concretes, objectivables. Aquesta creatura s’ha desviat del camí cap a la il·luminació? Li enviaré una desgràcia purificadora! Massa rectilini, aquest Déu, massa esclau del temps i les seves cadenes de causalitat. Sembla el demiürg de la simulació, el jugador davant la pantalla, en comptes de l’ànima que impregna i transcendeix el món.
*
Per acabar, unes paraules del filòsof/teòleg David Bentley Hart (el destacat és meu) que m’ajuden a entendre per què necessitava escriure sobre Sirat:
As Wittgenstein said (a pronouncement the implications of which even some of his most avid admirers seem not to notice), it is not how things are, but that they are, that constitutes “the mystical”. Where the Intelligent Design theorist wants us to ponder the (actually incalculable and therefore imponderable) probabilities in how the world is ordered, a simpler and yet immeasurably richer perspective enjoins us to feel awe before the sheer there-ness—the sheer inexplicable that-it-is—of intelligibility and complexity and grandeur.
(sobre Wittgenstein el místic, vegi’s Haas, Alois. M. Viento de lo absoluto: ¿existe una sabiduría mística de la posmodernidad? Madrid: Siruela, 2009).
Fonts:
Hola Marina, soc en Carles.
M'ha sobtat que facis servir el mot creatura. De fet l'he buscat i no l'he trobat pas. Vols dir que es correcte?
Una abraçada ben forta i moltes gràcies pels teus escrits.