Les llàgrimes de Barbie
L’escena que més m’ha agradat de Barbie és aquella en què la nina, acabada d’arribar al món real, descobreix —experimenta— la vida sensible: el so de l’aire que bressola les fulles a les copes dels arbres, l’aleteig i piuladissa dels ocells que hi viuen, els somriures i desconsols de les persones que seuen al parc sense saber que algú les observa. Al descobriment de la vida sensible, l’acompanya el del pas del temps: quan Barbie veu una dona vella per primer cop, li neix dir-li que és preciosa de manera instintiva. Aquest instant de profunda connexió amb l’entorn desencadena les llàgrimes de la protagonista. Ella encara no ho sap, però a partir d’aquest moment ja no és una nina: la percepció sensible ha eixamplat el seu món per sempre. Barbie descobreix la seva ànima i el primer que fa és plorar, igual que les criatures quan són arrencades del seu cau fosc i estret i expulsades al nostre món caòtic.
L’úter matern té alguna cosa de paradís perdut, però, si Barbieland s’assembla a l’Edèn, és només de forma superficial. És veritat que a la bombolla de plàstic, igual que al jardí bíblic, no existeixen la degradació ni el patiment. El viure de puntetes de les nines evoca un món sense gravetat, aliè a les pressions de la matèria, de manera que, quan Barbie cau sobre els talons, ella i totes les seves companyes intueixen una amenaça pertorbadora a l’ordre establert. L’escriptora Leslie Jamison ha desenvolupat la comparació entre Barbieland i l’Edèn al seu assaig sobre la pel·lícula de Greta Gerwig. Per a aquesta autora, l’arribada de Barbie al món real equival a la pèrdua de la innocència; una caiguda (literal i metafòrica, afegiria jo) que condueix a la humanització de la nina. Segons Jamison, la diferència crucial entre Barbieland i el jardí dels primers homes és que, a Barbie, la protagonista es reconcilia amb la seva creadora, que accepta de bon grat la transgressió i els desitjos d’autonomia de la seva creació. En canvi, segons el llibre del Gènesi (o, més aviat, segons la interpretació cristiana i hegemònica d’aquest episodi concret), el vincle entre Déu i els seus fills queda tacat per la desobediència d’Adam i Eva. La Barbie que surt de Barbieland no arrossega cap culpa. Per a ella, diu Jamison, ser humana no té res a veure amb el pecat, sinó amb l’experiència d’una nova fragilitat.
El problema d’aquesta comparació és que el parc petit i ordinari al bell mig del brogit urbà on Barbie plora per primer cop s’assembla més al paradís bíblic que el món de plàstic que la nina ha abandonat. L’Edèn és exuberant i dinàmic, ple de “bellugadissos éssers vivents” (Gn 1,20) als qui Déu ordena (Gn 1,22): “creixeu i multipliqueu-vos i ompliu les aigües de les mars, i que els ocells es multipliquin damunt la terra”. Al paradís no hi ha decadència, però sí un potencial d’abundància sense límits. Abundància en un sentit vital i espiritual; plenitud de viure en Déu que no té res a veure ni amb l’eufòria banal de les festes que Barbie organitza cada nit ni amb la rigidesa plastificada del seu món. Barbieland és pur decorat estàtic, presó construïda amb el material dels malsons. Per a tractar-se de joguines, les Barbies del món real són en si mateixes objectes inquietants. Jamison apunta, amb raó, que Barbie “is not a doll for snuggling. She is made of hard plastic—meant for manipulation and mischief more than comfort”.
Les nenes sempre han (hem) jugat a torturar les Barbies i, en opinió de Jamison, aquest abús va lligat a la relació malaltissa que establim des de la infància amb els ideals inassolibles que la nina representa i, de retruc, a la clàssica inclinació femenina cap al masoquisme que se’n deriva. L’escriptora narra la por que va sentir quan la seva filla li va demanar una Barbie per primera vegada. Jamison va témer que aquest desig signifiqués el “final d’una era” en què la nena havia cultivat la fascinació per les deesses de la mitologia grega, com per exemple la “sàvia i feroç” Atena, que a l’autora li semblava un model millor. A Jamison li diria que Barbie i Atena tenen molt en comú. Deessa de la guerra, armada des que va néixer, indestructible i impenetrable en un sentit literal, perquè, si Barbie no té vagina, Atena renuncia a la sexualitat. No obstant, aquí la castedat no és indicativa del tipus de virtut que el cristianisme promou, sinó que, com explica Camille Paglia, és un tret que reforça la severitat de la deessa. Virginitat perpètua equival a autonomia i implacabilitat absolutes, no a sacrifici pietós.
Crec que si les nenes maltractem les Barbies és perquè s’assemblen massa a Atena. No hi ha manera de fer mal a una Barbie; després de destrossar-la, la nina encara conserva intacte aquell somriure, aquella expressió fantasmal. Sempre és possible substituir la Barbie esquarterada per una rèplica idèntica i igual d’invencible, que et perseguirà des de les prestatgeries amb la seva mirada buida i el cos que és pura cuirassa inanimada. La Barbie fa por i el seu món, tal com Greta Gerwig l’ha construït, té més de futur apocalíptic que d’Arcàdia feliç. Barbieland em fa pensar en bòtox, en no-llocs que liquiden memòries i arrels, en existència reduïda a un succedani virtual, en Ana Obregón convençuda del seu dret a comprar una nena que creixerà òrfena de pare i mare. Barbieland materialitza la distopia que Camille Paglia imagina a Sexual personae: un món on les criatures ja no creixen als ventres de les mares, sinó a incubadores dins de laboratoris; un univers totalitari d’homes-màquina, sense afectivitat i sense art.
Sortir de Barbieland és fugir d’un infern futurista, més que superar un passat d’innocència. Barbie esdevé fràgil, com diu Leslie Jamison, i tot el que és fràgil és trencadís. La nova Barbie vol ser foradada, obrir els canals sensitius que ens connecten amb el món. Els ulls són la primera obertura, l’escletxa per on Barbie absorbeix les impressions d’un món vibrant i d’on surten també les seves llàgrimes. Fugir de Barbieland és canviar la perpetuïtat plastificada per la promesa d’instants com el del parc: fugissers però transcendents, senyals incerts d’un etern dinàmic i ple de vigor. La vagina, centre d’erotisme (i, per tant, de força creativa i vital) és l’escletxa més decisiva. Símbol d’allò que la natura i el desig tenen de monstruós i abjecte, però també de la seva dimensió sagrada i misteriosa, el que és segur és que la vagina és un òrgan viu. No sé si Barbie va al ginecòleg al final de la pel·lícula perquè vol ser mare, però intueixo que, si decideix ser-ho, voldrà gestar i parir ella els seus fills. Un cos que batega i respira en simbiosi amb un entorn flexible, una imaginació que s’inflama i que flueix també cap a l’exterior, cocreadora: això és el que Barbie tria en canvi del present petrificat i hermètic que Barbieland ofereix.