A propòsit de dones condemnades
Si visiteu el museu Leopold de Viena trobareu, dissimulada entre els quadres místico-tronats de Klimt, aquesta petita escena sàfica esculpida en bronze de Rodin:
La figureta porta per títol Dones condemnades, ni més ni menys. El primer en què penso és en la literatura psicoanalítica que, de manera un pèl reduccionista, vincula bisexualitat femenina i histèria. El desig bisexual s’entén, des d’aquest punt de vista, com una manifestació de l’anhel d’omnipotència característic de la histèrica, que respon a un conflicte edípic no resolt i que se sol traduir en dificultats amb els límits dins les relacions intra i interpersonals. ¿Qui pot veure aquest buit que separa les amants en el punt exacte on els genitals podrien unir-se sense pensar, per un moment, “enveja de penis”? Sembla talment com si l’artista hagués volgut subratllar que les “condemnades” fracassaran més com més intentin penetrar-se l’una a l’altra: el seu intent de fusió fa més evident la seva mancança. El desig d’omnipotència, al capdavall, és una defensa imaginativa contra la impotència viscuda, però una defensa contraproduent — i pecaminosa!— si s’intenta dur a la pràctica.
Aquesta paradoxa no la pateixen en exclusiva les dones de desig confús i multidireccional, sinó que és inherent a tota experiència eròtica. El forat de l’escultura podria representar el fal·lus absent i desitjat, sí, però també la mancança interna que descobreix en si mateixa tota persona quan s’enamora. Segons Anne Carson, la passió amorosa inflama els sentits al mateix temps que revela, en qui desitja, un buit que fins aleshores li era desconegut:
“Cuando inhala a Eros, aparece dentro de él (l’amant) una visión súbita de un yo diferente, quizá un yo mejor, compuesto de su propio ser y del ser amado. Despertado a la vida por este accidente erótico, este engrandecimiento del ser es un acontecimiento desconcertante (...). Puede llegar a atravesarnos un soplo de semejanza con los dioses (...) pero entonces se nos impone el límite: no somos dioses, no somos ese yo engrandecido. De hecho, ni siquiera somos un yo completo, como ahora vemos.”
L’experiència eròtica sempre fa tremolar els fonaments del subjecte i, en aquest sentit, l’escultura representaria l’ambivalència d’Eros, la dificultat d’acceptació del propi buit quan es manifesta simultani a la passió. L’escena entre les condemnades és ambigua en més d’un aspecte: la relació, ¿és del tot recíproca? ¿O respon, més aviat, a un impuls unilateral de naturalesa simbiòtica/vampírica?
Anne Carson creu que l’erotisme veritable no és simbiòtic, en tant que obliga a l’existència d’un espai entre els amants. Aquest espai és el pilar que triangula i sosté el desig:
“Eros (...) precisa tres componentes estructurales: amante, amado y lo que media entre ellos (...). El tercer componente desempeña un papel paradójico ya que conecta y separa, remarcando que dos no son uno, irradiando la ausencia cuya presencia demanda Eros.”
Els psicoanalistes també tenen una expressió per definir aquest tercer element: en diuen “espai transicional” i, en el context analític, ha de servir de mur de contenció dels sentiments excessius del pacient respecte del terapeuta, el que s’anomena “transferència”. La diferència entre Anne Carson i un psicoanalista és que a Anne Carson li importa la bellesa, mentre que el psicoanalista ha de fer passar el seu coneixement de l’ànima per saber científic; un esforç en què sempre fracassa, però que el fa entranyable.
“La presencia del deseo despierta la nostalgia de la totalidad”, afirma Carson. En comptes de nostàlgia de totalitat, però per referir-se a exactament el mateix fenomen, Peter Sloterdijk evoca la nostàlgia de l’úter matern. Parlem, en qualsevol cas, de nostàlgia d’un estat de plenitud fusional completa que, quan ens domina, ens porta a relacionar-nos de manera cega i canibalística, com si devorant l’altre poguéssim compensar el nostre buit constitutiu. Però l’altre mai pot ser posseït completament i, contra anhels regressius d’aquesta mena, cal fer present i protegir l’espai transicional a tot preu. Fer-ho és imprescindible per viure el desig de manera profitosa i fructífera, i, precisament per això, l’espai transicional és la significació última i esperançada que li atribueixo a la nostra escultura.